Presentació

No se si es adequat posar-nos a parlar ara d’educació, just quan precisament tothom s’omple la boca i es un tema que recurrentment es va posant de moda.

Plans d’estudi, Finlàndia, assignatures, accessos a la universitat, escoles bressol….el ventall es ampli, però jo cada vegada estic mes convençut que les nostres escoles estan fent una bona feina per subministrar carn de canó al sistema.

Un sistema, "Económico por supuesto", que re brinca el clau amb Bolonya i que be arrossegant darrerament una crisi que caldrà veure on anirà a espetegar.

El cert es que ara, arribant als 50, encara mantinc la relació amb alguns/es dels mestres que em varen donar classe. Tinc molts bons records d’uns quants a qui he perdut la pista i em venen encara ganes de vomitar quan recordo a molts altres. (per cert tots de la pública)

Tinc fills, i n’he vist de tots colors. He trobat bellíssimes persones que han procurat motivar-los, encendre el seu interès i la seva curiositat, els han ensenyat a compartir, a respectar als altres i a fer-se respectar i que han estat la causa de que ells anessin contents a l’escola per retrobar-se a aquells amb qui dia a dia gaudien d’això que anomenem educació. Però a mida que hem anat avançant pel sistema educatiu el nombre de gent realment apassionada per la seva feina a anat minvant.

L’altre dia Anna Fores al Periódico escrivia:
“...si yo creo que no puede hacer nada, esa persona actuará como si realmente no pudiese hacer nada. Si a mí me han repetido toda la vida que soy tonta, al final creeré que soy tonta y que para qué voy a hacer nada. Las palabras tienen mucha fuerza. Con ellas se puede tejer un manto de esperanza….”

Hi es que ja n’hi ha prou.
Quan una persona assumeix la responsabilitat de exercir una professió cal que es prengui seriosament el tema i entre tots hem d’exigir-li aquesta responsabilitat.

A tots els camps es difícil trobar bons professionals. Parlem de metges, paletes, taxistes o pilots d’avió. Gent que es prengui seriosament la seva feina i procuri fer-la el millor possible brilla per la seva absència. L’important son els diners, i treballar únicament el mitja per aconseguir-los. Paga i calla.

Tots ens escandalitzem del errors d’un metge o un pilot d’avió. I que passa amb els mestres?.

Molts mestres s’omplen la boca amb el poc respecte dels alumnes, el poc suport dels pares etc., etc....... es cert.... (però consti que conec molts mestres que valen el seu pes en or, i que guanyant-se el respecte dia a dia amb la seva actitud i compromís, curiosament no tenen dificultats per fer-se escoltar) .

Les generalitzacions son bona excusa, ..”com jo sol no hi puc fer res...” es una bona sentencia per justificar d’incompetència, la desídia i la mala llet. Que passa amb els que de veritat ens preocupem per l’educació dels nostres fills, d’educar-los en allò que es responsabilitat nostre i trobem com sistemàticament des de l’escola es rebenten les nostres actuacions?

Perquè no dir-ho clarament, mes d’un inútil que va a les classes a desfogar-se, de l’emprenyada amb el seu marit o la seva dona, de la seva incapacitat amb els seus propis fills perquè no te puta idea de pedagogia o per que fa tres mesos que no folla. I això ho aguanten els nostres fills. Des de l’escola bressol fins a la universitat. Passant pels instituts, les acadèmies privades i els clubs d’esport, on per cert, entrenadors i arbitres també estan exercint d’educadors i l’habitual es que deixin passar una valuosa oportunitat d’educar als nens o joves i per desgracia també als pares.

Victoria Camps escriu a “Creure en l’educació” : “.... educar significa reprimir la espontaneidad” ...i també es cert, però cal tenir els objectius clars, donar exemple i fer de model per transmetre que les normes s’haurien d’aplicar per si mateixes i no per por al càstig.

No m’estendré perquè si els escrits son curts potser mes gent s’animarà a llegir-los, però em comprometo a continuar. Penso anar-hi abocant pensaments i reflexions al voltant del que m’hauria agradat que trobessin els meus fills al mon de l’escola i també perquè no, les cosses que lamentablement s’estan realment trobant, ells i els seus amics i coneguts, en aquest encisador Cerdanyola del Vallès i els seus instituts.

I personalitzarem. Perquè penso que no tot està perdut, que es pot millorar, que cal que qui està fent el gamarús ho sàpiga i perquè, sense esser la pedra filosofal, i malgrat que hi hagi cosses a revisar, jo encara crec en els principis de l’Escola Moderna.